Obsessive Collectors

Entrevista a Alba Yruela i Rafa Castells

by , ,

Alba Yruela i Rafa Castells, nascuts al 1989, són dos fotògrafs de Barcelona”. Això era el què podia llegir-se a la descripció del projecte que ambdós van obrir a la plataforma de micromecenatge Verkami per tal d’aconseguir el finançament necessari per materialitzar l’exposició conjunta “La forma del món”.

Una descripció naturalista que donava, dóna la benvinguda a un univers creatiu honest i proper que aquesta parella de joves fotògrafs plasma en incomptables fotografies de la seva quotidianitat més íntima. Ells dos i el seu món, la gravitació expressada de forma planera.

Vuitanta d’aquestes instantànies, vuitanta moments robats a l’oblit per ser recordats en pel·lícula, formen part de l’exposició comissariada per Amanda de Pablo que es pot veure fins al proper 14 de març a la Galeria H2O de Barcelona.

Com va sorgir la idea de l’exposició, per què mirar ara enrere als últims cinc anys de treball i vida conjunta?
        Durant una de les “Jornadas en el Sótano”, unes festes que organitzàvem amb els nostres amics on fèiem concerts i hi exposàvem el treball de tots nosaltres, vam conèixer l’Amanda i ens va proposar de reunir una selecció de fotos nostres en una exposició. Un treball que ens ha portat un any. Com que la nostra fotografia és aleatòria i encara no havíem fet res amb les fotografies que englobaven aquella època, ens va agradar la idea de poder tancar aquesta etapa fent aquesta exposició.

Quin ha estat el criteri de selecció, què heu prioritzat a l’hora d’escollir unes fotografies i no unes altres i com s’articulen les 80 fotografies al llarg de l’exposició?
          Vam presentar-li unes fotografies a l’Amanda i ella en va fer una selecció. Nosaltres tenim un lligam sentimental amb les fotos que l’espectador no té i ella, des d’una visió externa, va triar les millors per presentar aquesta etapa al públic. Per ajudar a decidir-se ens preguntava sempre la nostra opinió i nosaltres mateixos vam decidir d’excloure algunes fotos que crèiem que no acabaven d’encaixar. D’altra banda no hem seguit cap ordre cronològic ni cromàtic; simplement hem agrupat aquestes imatges buscant-li un sentit estètic, creant contrastos entre els diferents tipus de fotos que conformen la selecció.

Què ha significat per vosaltres realitzar aquest procés de retrospectiva i tria?
          Primer, quan vam estar mirant tot l’arxiu vam poder veure una evolució de la mirada i la tècnica en les nostres fotografies, però també va suposar reviure records del passat i redescobrir fotografies que en un moment vam passar de llarg i amb el pas del temps li hem donat més valor.

Quina és la vostra metodologia de treball: la càmera us acompanya sempre o només l’agafeu quan l’ànim o les circumstàncies us indiquen que us trobareu amb material fotografiable?
          La càmera sempre ens acompanya però no sempre l’utilitzem. Durant el dia veiem moltes coses que ens criden l’atenció però no per això les fotografiem. Acostumem a tenir una càmera compacta pel dia a dia i una altra per fotografies més pausades. D’altra banda, també fem servir moltíssim la càmera del telèfon mòbil.

Amb el pas del temps i la creixent exposició pública de la vostra vida, heu experimentat en algun moment algun tipus de pudor o d’autocensura?
          Hem fet moltes fotografies que mai hem publicat i potser tardarem a fer-ho. No tenim cap pressa. Preferim mostrar aquestes fotografies més íntimes en un format físic en un futur.

La forma del vostre món també la emmotllen aquells satèl·lits, aquelles persones que graviten al voltant vostre. La plasmació d’aquestes relacions ha estat un procés natural des del principi?
          Quan nosaltres començàvem a fer fotos, els nostres amics més propers també començaven a ser retratats. Ells han estat la base de la nostra obra, hem crescut junts. Inevitablement, amb el temps, el fet de fotografiar-los és més natural.

Us retrateu l’un a l’altre en moltes imatges. Sé que és una pregunta difícil, però com descriuríeu individualment l’experiència de retratar-vos l’un a l’altre?
          És una cosa molt natural, igual que podem fotografiar els nostres amics. Per arribar a fer un retrat personal i també íntim, necessitem tenir molta confiança amb la persona; nosaltres hem viscut junts durant molt de temps, hem creat una confiança forta. Però també la tenim amb els amics més propers. Quan és així no interfereixes amb el què passa al voltant, ningú actua diferent perquè hi hagi una càmera a prop. En canvi, si aquesta complicitat no existeix, per molt que veiem una situació bonica, possiblement no la fotografiarem. La nostra fotografia és, sobretot, un treball personal amb la gent; per això arribem a fotografiar situacions íntimes.

La vostra mirada ha atret revistes com Dazed and Confused, Vice o Neon i ha obert la porta a treballs comercials. Com ha estat el procés d’adaptar el vostre modus operandi en projectes amb una finalitat comunicativa diferent a la que estàveu acostumats?
          Creiem que els treballs comercials no són més que treballs, com fer de cambrers o estar en una botiga. Però els fem amb la nostra eina. Una cosa és l’obra personal i una altra adaptar el teu punt de vista i tècnica a un encàrrec.

Com creieu que el vostre any a Londres us va servir per eixamplar la vostra creativitat? És a dir, l’exposició a un nou entorn i unes noves relacions personals com a revitalitzant pel fotògraf.
          Quan vam arribar no coneixíem a ningú, estàvem sols i ens dedicàvem a investigar la nova ciutat. Per a nosaltres, cada dia era una aventura; vivíem al sud i estàvem allunyats del centre i de tot el què podíem conèixer. Passàvem les hores caminant a la deriva. Va ser un viatge on vam descobrir que la fotografia formava part de nosaltres. Més tard, vam conèixer gent molt interessant. Persones com en Jesse Wine, la Samara Scott, en Roberto Rubalcava o la Lina Scheynius, els quals coneixien la ciutat i compartien coses amb nosaltres. Ens van descobrir llocs, exposicions i gent que desconeixíem.

El fet d’haver viscut a d’altres ciutats i com a rastrejadors de la realitat artística de fotògrafs d’arreu del món, com valoreu el mercat local de Barcelona i del país?
          Està molt malament comparat amb capitals properes com Londres o Paris. Allà és molt més fàcil exposar o moure la teva obra que a Barcelona, on gairebé ningú té ajudes. Aquí cadascú s’espavila com pot. Buscar la manera d’editar publicacions i exposicions més independents sense dependre de ningú és una idea que ens agrada, però també hi ha altres projectes que ens agradaria tirar endavant i d’aquesta manera no ho podem aconseguir.

Com veieu la sobreexposició fotogràfica que vivim actualment amb fenòmens com Instagram on tothom exposa la seva quotidianitat, amb major o menor pudor i amb major o menor intenció? I a nivell més general, com us relacioneu amb les xarxes socials?
          Nosaltres utilitzem Instagram perquè és una eina de comunicació que ens agrada, un canal on pots trobar coses interessants de tot tipus. El Twitter no el fem servir, però Facebook sí.

Viatgem al big bang del vostre món: quan vau descobrir que compartíeu no solament la passió per la fotografia sinó també una certa manera de mirar i retratar el món?
          Vam començar a passar molt temps junts i a descobrir moltes coses. Inevitablement, vam adquirir una manera molt similar de veure el món que encara compartim.

A més de l’un a l’altre, a quins altres fotògrafs admireu, d’aquí i de fota, i per què?
          Tenim molts amics propers que també fan fotos i ens agrada seguir el seu treball, com en Lluís Tudela, la Marta Verheyen o en Carles Hidalgo, entre molts altres. Hi ha molts fotògrafs d’aquí i de fora que ens agraden, és una llista llarguíssima. Un artista que ens agrada molt ara és en Niko Krijno, de Sud-Àfrica.

Si tornéssim a parlar d’aquí a cinc anys, què us agradaria haver capturat amb les vostres càmeres, quins projectes, per separat o conjuntament, teniu en ment?
          Esperem haver pogut editar varies publicacions, portar el nostre treball a diferents ciutats, viatjar, conèixer gent nova i seguir vivint com ho fem ara. Les imatges són, en certa manera, plasmacions d’uns instants que són passat i que, de manera exacta, mai tornaran.

Al llarg d’aquests anys, hi ha alguna imatge que us faci especialment ràbia haver perdut, una carpeta que s’esborra, una foto que aneu a buscar a l’arxiu físic i s’ha esfumat?
          Una de les raons perquè fem fotos amb analògic és per mantenir aquell instant en un suport físic, ja que moltes de les fotografies que hem fet amb digital a la nostra vida les hem perdut. Algunes que hem fet amb analògic les hem perdut en la memòria perquè hi han rodets que potser els hem vist només un cop; però quan revisem l’arxiu, recordem instants oblidats d’anys enrere.

Una última pregunta-proposta. Seleccioneu cadascú una imatge de l’altre de les 80 que s’exposen i expliqueu-nos per què l’heu triada, per què us agrada, què us evoca?
          Quan vam entrar a viure al pis de Gran Via, estàvem pintant i teníem el sofà al mig del pis. Ho recordo perquè estàvem sols en un moment que descansàvem. Moltes fotos de l’exposició amaguen bons records, encara que a primera vista només siguin uns peus o unes flors. (Alba)

La Maria i jo a General Mitre, a prop d’on vivíem abans de venir a Gran Via. Recordo aquell dia perquè va ser trepidant, vam fer moltes coses i quan es va fer fosc vam pujar a Vallvidrera a passar la nit amb els amics. M’agrada veure com la ciutat canvia i poder fotografiar el pas del temps. Ara unes obres han canviat totalment l’aspecte d’aquest tall de carrer… (Rafa)

Entrevista: Roger Estrada
Fotografia: Alba Yruela i Rafa Castells

Entrevista a Alba Yruela i Rafa Castells

by , ,

Categories:
Tags: #daily, #interview
Places:
Author: , ,
Published on 13/02/2014

Back